De Barcelona Sants a Sabadell Centre

35 minuts de tren, llibreta i bolígraf.

Andana 8

Tancar els ulls i no saber si estàs

en una estació

o

en un taller d’automòbils.

Soroll. Calor. Soroll. Calor. Soroll.

 

Verds i grocs

Les vies de tren són,

per a mi,

un viatge a la infantesa.

De sobte volo a aquelles èpoques de

trens verds

i

bitllets grocs.

 

Batalla

S’obren les portes.

No sobren els seients.

S’obre la batalla.

 

Armistici

S’obren les portes.

Sobren els seients.

Armistici.

 

Cames, portes, ulls

Les cames volen escales avall.

Avall les portes són obertes.

Oberts multitud d’ulls que miren les cames volant.

Volant les portes es tanquen.

Tanquen la corredissa de les cames.

Les cames diuen merda.

Els ulls somriuen.

Les portes se’n van.

 

El pont

Un nen mira per la finestra.

Fosc.

Estem en un pont, diu.

Fosc.

Quin pont més fosc, diu.

Fosc.

Quin pont més llarg, diu.

Fosc.

Mai havia vist un pont tant llarg, diu.

Fosc.

Mai ha vist un túnel, penso.

 

Jornada completa

Yo alucino. Lo de la agencia esa. 426€. Brutos. Me da rabia. A jornada completa.Me da rabia decir que sí. Me da rabia no poder decir que no. ¡426€ brutos por una jornada completa!

Conversa robada (1)

 

Què deu escriure?

La noia del davant em mira.

Què deu escriure? deu pensar.

Escric sobre tu que em mires com escric, penso que li diré.

No li ho dic.

 

Oferta laboral

– He visto una oferta laboral chula.

– ¿De qué?

– Diseño gráfico. Si quieres te la paso porqué yo no voy a enviar el cv.

Òbviament, penso, si tingués al cap enviar el cv no li passaria l’oferta.

Conversa robada (2)

 

Entrada Nord

L’entrada Nord de Barcelona és la més lletja de les entrades a Barcelona.

Però és la meva.

 

Fantasma

Un fantasma recorre la sortida de Barcelona.

És el carril VAO.

 

Bifurcacions

Autopistes.

Vies.

Rius.

Ciment.

Montcada.

 

Seat Marbella

Si penseu que no hi caben 11 persones en un Seat Marbella, és que no heu format part del Carles Buïgas de bàsquet ni us ha tocat jugar contra l’Elvira Cuiàs.

Total, seria mala sort que la policia ens pillés de Cerdanyola a Montcada.

 

El Titicaca

Poca gent sap que l’autèntic Titicaca no està als Andes.

Està a Calafell.

Al costat de la via de tren.

I és para tirar la caca.

Tu ja m’entens.

 

Sardañola – Ripollet

Els meus ulls de nen no podien deixar de sentir cert orgull quan constatava que l’estació amb el cartell

SARDAÑOLA – RIPOLLET

estava a Cerdanyola, i no pas a Ripollet.

 

Uralita

I la via transcorre paral·lela a l’antiga fàbrica Uralita.

Amiant.

Asbest.

Asbestosi.

Fills de puta.

 

Ungles blaves

Les ungles blaves que ara tinc al davant, em miren. Em miren, també, pensant què dec escriure. S’aixequen abans que jo m’atreveixi a preguntar en què pensaven quan es van deixar pintar d’aquell color.

 

Patates braves

I a aquesta alçada manifesto i reconec, solemnement i davant de qui perdi el temps llegint-me, que:

Les patates braves del bar El Caliu de Barberà del Vallès, són inigualables.

 

Barcelona – Montcada – Cerdanyola – Barberà – Sabadell

35 minuts sense mirar el mòbil.

I no m’ha passat res estrany.

Mode tren.

Anyway the wind blows

No feu massa cas a les coses, desordenades, sense sentit, que em surten en escoltar la banda sonora de la meva vida. Deixar sonar Liar durant 30 segons, i començar a escriure.

 

Anys 70. Per mi, anys 80. Rock. N’hi diuen simfònic.

I m’imagino què hagués estat això, què hagués estat de la meva vida, sí de la miva vida, si hagués tingut l’oportunitat de veure això, Liar! nobody believes me, en directe.

I us dic, us dic, una llàgrima em pot caure. Liar! Why don’t you leave me alone?

I penso, mentre la cosa segueix, que no hi ha res, no hi ha hagut res, per a mi, com ells. Una banda sonora, és que la vida és una banda sonora. I recordo quan em comprava cassettes, i després cd, i després mp3 i, sí, ho sento com si fos el primer dia.

Avui com fa 28 anys.

No em negareu que, no em negareu, m’és igual si m’ho negueu, que pots sortir volant, perquè jo he sortit volant, que pots transportar-te, perquè jo m’he transportat, sense parar, sense parar, amb els ulls tancats, i amb els ulls oberts, imaginant, escoltant, vivint, plorant, sommiant, sentint, Listen! Mama I’m gonna be your slave! I la guitarra del Brian, la bateria del Roger, el baix del John, i la veu del Freddie, aquella veu que, segurament un grup de rock no mereix.

I un vatge que em fa flotar 28 anys enrere. I sempre penso que aquell estiu, l’estiu del 86, comença a marcar la vida. 12 anys, sí. Només 12. Però. Queen. I cinc anys després, aquella portada:

Freddie: I’ve got AIDS.

I cinc anys i un dia després, una altra portada:

Freddie is dead.

Is dead.

Dead.

I per l’aire volen les paraules de la mentida i de la rapsòdia bohèmia.

 

I have sinned dear father, father I have sinned.

Try and help me, father, won’t you let me in? Liar!, nobody believes me…

Mama, just killed a man.

Put a gun against his head.

Mama life is just began.

Too late, my time is come… As if nothing really matters.

Anyway the wind blows…