Surts d’allò que en diuen boca, de la foscor a la llum, la llum cremant del dia, a aquestes hores ja cremant. En surts tu i molts com tu que, com tu, caminen com tu, amb l’intent desesperat que la seva roba, la teva també, no s’arrapi el que ja s’està arrapant a la seva pell, i a la teva. Perquè a aquestes hores la llum cremant del dia, ja crema com si no tingués en compte que, fa ben poquet, la llum cremant del dia era ben lluny de la boca per la qual tu, i molts com tu, ara surts amb els ulls tapats per vidres foscos que no acaben d’evitar que se’t facin unes arrugues estiuenques de mirada axinada i que aturen, com poden, la brisa encesa, resseca.
Imagines, penses, creus, vius que les gotes que llisquen esquena avall, lliscaran fins arribar a l’asfalt roent i allà, en la fracció més diminuta de temps que pots imaginar, les gotes que llisquen esquena avall, es convertiran en vapor, un vapor més dels milers d’esquenes que, com tu, han sortit d’allò que en diuen boca.
I vius amb temor, temor fonamentat, penses, que el quitrà fumejant es converteixi en xiclet espès, ardent, enganxat a les teves sandàlies que, aviat, penses, deixaran de ser-ho per passar a formar part del magma uniforme que veus en els cinquanta metres que separen la boca per la qual has sortit del punt que et salvarà d’aquest infern matinal.
I amb infinit pes a cada passa, amb infinites gotes a cada instant, arribes. Arribes a la salvació. La salvació d’unes portes que s’obren. La salvació d’una nova boca. La salvació d’un o dos graons. La salvació d’un bon dia. La salvació del 37.
Ets dins. De la salvació. De la. De. Les portes es tanquen.
I… De sobte. Les paraules, pensaments, penses, perquè no parles, les paraules pesen. Les gotes ja no llisquen. No llisquen. No. Gotes. Que ja no són gotes. Llum cremant que ja no és llum cremant. Brisa que ja no és encesa. Brisa que ara és gèlida, i resseca. Gèlida com les gotes que abans lliscaven i ara formen estalactites, penses, penjant de la teva esquena i dels milers d’esquenes que, com tu, han sortit d’una boca per entrar-ne a una altra. D’un infern a un altre. Dels vapors roents a les estalactites i les estalagmites.
I tanques els ulls i penses. No penses. No. Imagines. Quin serà l’infern que et trobaràs quan es torni a obrir la boca, la boca del 37, de la qual hauràs de sortir tu, i molts que, com tu, fa una estona, penses, fa una estona han sortit d’una boca sense poder arribar a imaginar com seria la sortida de la boca de la qual en aquells moments estaven sortint.
*Dedicat a aquells que decideixen que d’un lloc a un altre pot haver-hi una diferència de temperatura molt superior al que un ésser humà pot aguantar. Especialment al xòfer del 37 que ha sortit a les 8:53 de la Plaça Espanya.
Històries del Raspall 