Escena 3: Posant l’ull i la bala.
L’Home i el Soldat. Espai indefinit. Dóna sensació de buidor. De fredor. Un temps abans, indeterminat.
– L’agafes.
– Com?
– Així.
– Així?
– Sí… No. Una mica més…
– Així?
– No, no. Una mica més… Així. Així. Sí. Com ho veus?
– Pesa.
– Pesa?
– Sí, pesa.
– Va, no em siguis marica. I no parlis massa alt.
– Sí, perdona.
– Tu no ets…
– No, no ho sóc.
– I llavors? Què hi fas…
– No preguntis.
– Només…
– No preguntis.
– D’acord. Torna’l a agafar. I mira.
– Per on?
– Per aquí. Hòstia, serà més difícil del que pensava…
– No, no. No pateixis. Això ho solucionem ràpid.
– No ho veig tant clar. El tens ben agafat?
– Sí.
– Mires?
– Per aquí.
– Sí. Per aquí. Què veus?
– Res.
– Res?
– Res.
– Res de res?
– Un camí.
– Doncs llavors per què dius que no veus res?
– Veig un camí. Només un camí. I no hi ha ningú al camí. Què vols que vegi? Un puto camí.
– Doncs si veus un camí, veus un camí. No diguis que no veus res!
– D’acord. Veig un camí.
– I què hi ha al camí?
– Res. És un camí de sorra. Alguns arbustos i ja està.
– Doncs a esperar.
– A esperar.
– Sí. Paciència.
– I si no en tinc?
– Si no en tens, ja pots marxar.
Pausa
– De vegades són hores. I de sobte… una desfilada. Van desfilant. Els veus venir, poc a poc, amb aquell glamour que els dóna no haver menjat res en dos o tres dies i portar quilòmetres i quilòmetres a les cames. I van passant. Jo crec que no saben ni on van. Van caminant mirant al terra. Algun cop s’aturen. I després continuen. I no parlen entre ells. Caminen. Semblen fantasmes, t’ho juro. Escombraria, pura escombraria. En veus un i penses “Aquest? Aquest val 50 punts!”. Però llavors veus que darrera seu en ve una amb un nen a l’esquena. Puntuació doble! O triple! L’agafes. T’ajups. Mires. Has de decidir: mare o nen? Decideixes. Mires bé. I… Pum! I el nen desapareix. I… Pum! La mare també. I els altres corren com rates i s’amaguen on poden. Si volguessis els enganxaries a tots, però ja són objectius massa fàcils… I llavors t’estires, encens una cigarreta i fas figures amb el fum. I a esperar un altre cop. I penses en la tia que et vas follar la nit anterior. I en la que et follaràs aquesta nit.
Silenci
– Saps què és el que funciona molt bé? La música. Jo em poso auriculars i escolto música. M’inspira la música. I em relaxa. A més, si escolto música no sento els crits de la gent. Són insuportables. Patètics. Molt patètics…
Comença a sonar el Preludi del primer acte de Parsifal de Wagner.
– Tanca els ulls. I escolta.
Tanquen els ulls. Èxtasi. Potser algunes imatges reflectides a la paret.
– Sublim. És impossible escoltar això i no sentir-se General del món. Sentir-se per sobre de tota la multitud. Sentir-se General. I un bon General es manté alerta. Sempre. A totes hores. Coneix l’enemic i el no enemic. Amb prudència, amb paciència, amb previsió.
– Hi ha moviment.
– On?
– Al camí. Allà. Lluny.
– Agafa-la. I mira. Què veus?
Silenci
– Què veus?
– Un grup de gent. Deu o dotze. Quinze potser.
– Com són?
– Van mal vestits. Semblen cansats. Semblen cadàvers.
– Una desfilada!
– De cadàvers.
– Doncs ja saps.
– De cadàvers…
– Sí, de cadàvers.
– I doncs? Apuntes?
Silenci
– Apuntes?
Silenci.
– Apuntes?
Dispara.
– L’has encertat?
– Hi ha molta sang. Ja no té cap.
– Bingo! Això crea addicció, nano!
– Ja no té cap. Era un cadàver i ja no té cap.