13 d’abril

I de sobte arriba el dia. Un whatsapp. No podia ser d’una altra manera. “Stem anant a l’hospital. He trencat aigües”. Estan anant a l’hospital, ha trencat aigües. (Estan anant a l’hospital, ha trencat aigües!).

I per dintre se’t remou tot. I més. I mires enrere. I saps que ploraràs, perquè això val la pena plorar-ho. Perquè són molts anys, tots, junts i, de sobte, ha arribat el dia que trenca aigües i està anant a l’hospital. I et vénen imatges. D’abans d’ahir, de fa 10 anys, de fa 20 anys, de demà (imatges que imagines de demà, i que són impossibles d’iamginar, perquè aquest demà és inimaginable).

I llavors, unes hores d’espera i de no saber què fer. Perquè ningú ens ensenya que s’ha de fer mentre aquestes coses passen. I un hospital fred, que per nosaltres serà càlid, que es va buidant de gent, mentre ens arriba primer la notícia que ja ha dilatat 3 centímetres, i després 6 (i jo no sé si això és molt o poc, perquè no en sé res de dilatacions), i després, un altre whatsapp, “dilatació quasi completa” i, finalment, “anem de part!”. La cosa va seriosament.

I els minuts, que en aquells moments no saps si es fan llargs o curts, van passant. En aquells moments el temps deixa de tenir sentit i ja no saps, com a mínim jo, si portes 6 hores o 6 minuts esperant. Tant se val, perquè allò valdrà la pena plorar-ho, ho saps.

I arriba el moment que ens diuen que ja podem pujar a la primera planta. I el que em puja és el nus a la gola. I pugem a la primera planta. Una planta, tot s’ha de dir, silenciosa, fosca i buida. I al mig d’un passadís, ni això, a l’entrada d’un passadís, les podem veure. Cinc minuts, que es fan tant breus com eterns. Breus perquè són pocs, eterns perquè no els oblidarem. I em quedo enrere perquè sé que allò ho ploraré, però valdrà la pena plorar-ho. I al final, alguna llàgrima cau, sí. Però això deixa de tenir importància. I penses i et reafirmes en el pensament que sempre has tingut: quan naixem som lletjos, lletjos. Però això, també deixa de tenir importància. I penses que fa moltes hores que estàs despert, però que en continuaries mil més despert, perquè això, sí, també deixa de tenir importància.

I el rellotge ens diu que, si s’hagués esperat 70 minuts, hauria nascut el Dia de la República de 2014. Però tant és. Sabem que a partir d’ara, cada any nosaltres celebrarem la vigília de la República, amb l’aniversari de la Maria. La millor neboda del món. La filla de la millor germana del món.

Maria . . .
The most beautiful sound I ever heard:
Maria, Maria, Maria, Maria . . .
All the beautiful sounds of the world in a single word . .
Maria, Maria, Maria, Maria . . .
Maria!
I’ve just met a girl named Maria,
And suddenly that name
Will never be the same
To me.
Maria!
I’ve just kissed a girl named Maria,
And suddenly I’ve found
How wonderful a sound
Can be!
Maria!
Say it loud and there’s music playing,
Say it soft and it’s almost like praying.
Maria,
I’ll never stop saying Maria!
The most beautiful sound I ever heard.
Maria.

Busca’m

A aquella hora el tren anava estranyament buit. No era habitual que hi hagués tan poca gent. Un matrimoni assegut en silenci a una banda del vagó. Ni es miraven, ni parlaven. L’home llegia el diari. La dona, absent, mirava per la finestra com les llumetes que provenien del túnel on estaven ficats, anaven i venien al ritme de la velocitat del tren.

Una mica més enllà, un noi, d’uns catorze o quinze anys, no aixecava el cap del seu telefon mòbil. No s’havia mogut ni un mil·límetre des que havia entrat al vagó, dues estacions enrere.

I, per últim, Ell. Un jove que devia estar sobre la trentena. Ben vestit, amb cara de son, això sí. Portava una bossa de mà i llegia un llibre que, aparentment, el tenia absort. Estava assegut, tot sol, a la punta del vagó. Ningú al voltant seu.

El tren es va aturar. Es van obrir les portes. No va haver-hi cap moviment. Ningú no es va moure. Va començar a sonar el xiulet que anunciava que les portes es tancarien imminentment. I va ser llavors quan Ella, entrant com una exhalació, va aprèixer trencant la immobilitat del vagó. Quatre parells d’ulls la van mirar dissimuladament. Ella es va mantenir dreta durant uns segons intentant recuperar l’equilibri perdut per la cursa que acabava de fer i pels primers moviments del tren. Es va agafar a una de les barres del vagó, i va mirar a dreta i esquerra. Finalment va començar a caminar, dirigint-se cap a la zona on Ell estava assegut. Es va aturar. Va mirar els set llocs buits i va decidir asseure’s al costat d’Ell que, instintivament, va fer un lleuger moviment d’aparent incomoditat.

 

Cagun la puta… És que ho sabia. Serà que no hi ha llocs per seure i va i la tia aquesta ha d’asseure’s aquí al costat. Joder, que hi ha mil llocs per seure. Buf, a sobre fa olor de perfum. Hòstia, em recorda a… Joder a mi aquesta pudor em mareja. A veure si baixa ràpid. Perquè a mi em queden…

 

Ell va aixecar la mirada cap a sobre la porta deltren on hi havia detallat el trajecte que seguia aquell comboi.

 

Joder, set parades encara? Bueno, com a mínim tindré temps de… em queden 30 pàgines. No acabaré el llibre, però com a mínim el capítol, sí. A veure si…

 

Del telèlfon mòbil del noi que hi havia més enllà, va començar a sonar a tot drap una espècie de música desagradable. El noi es movia rítmicament. El matrimoni el va mirar amb cara de pocs amics. La dona li va dir alguna cosa al marit, que va fer que sí amb el cap.

 

Hòstia, el que faltava, un garrulo amb el puto mòbil i el puto reggaeton. Es podria haver quedat al seu país aquest. Per portar aquesta merda de música, es podia haver quedat allà! Merda… I aquesta? Què li passa a aquesta?

 

Ella estava mirant de reüll, tot i que poc dissimuladament el llibre que llegia Ell.

 

Què mira aquesta?

 

Ell va fer un moviment dificultant que ella pogués llegir el seu llibre, però Ella no es va inmutar. De fet, mirava descaradament el llibre d’Ell. El tren es va aturar de nou. Es van obrir les portes. El jove i el seu reguetón van sortir del tren. El matrimoni va tornar a dir-se alguna cosa en veu baixa. La dona va riure sorollosament i l’home li va tapar la boca amb cara de vergonya. Mentrestant, Ella continuava amb la mirada fixa al llibre d’Ell, i Ell es mostrava cada cop més incòmode.

 

Però serà possible! De què cony va aquesta tia? Què faig? Li dic alguna cosa. A aquesta tia li dic alguna cosa. És que… joder, no em deixa ni llegir, el tren buit i s’ha d’asseure al meu costat, i a sobre fotre la cara al meu llibre, com aquells tios que quan veuen a algú amb el diari s’hi van arrambant fins que al final estan els dos allà… que no, tia, que no… Compra’t un llibre!

 

Ell va aixecar la mirada fins arribar a la mirada d’Ella. Es van quedar mirant en silenci.

 

Hòstia, què bona que està la tia. Jod… Cagunla… És que… I… merdamerdamerda… Merda em crema la cara ara. Ets imbècil… Ara em crema la cara…

 

Ell va abaixar la cara ràpidament i va tornar a fixar la mirada en el llibre, però amb un lleuger tremolor de mans.

 

Ets imbècil.

 

Ella va treure de la bossa un bolígraf i un paper i en va apuntar alguna cosa.

 

Ets imbècil.

 

Va guardar el bolígraf i va mirar cap a la portadel tren. Va plegar el paper. Es va aixecar, el va deixar al seient, ben a prop d’ell, i se’n va anar cap a la porta del tren. El matrimoni també es va aixecar. El tren es va aturar. El matrimoni va baixar. Ella, també, sense mirar en cap moment a Ell. Algú va entrar i es va asseure al lloc on abans hi havia el noi del reguetón. Ell, quan el tren va començar a moure’s, va aixecar el cap. Va mirar cap a fora. Després cap al paper. El va agafar. I el va llegir.

 

No vaig entendre el final d’aquest llibre. Busca’m.

 

Va tornar a mirar per la finestra però ja es veien només les llumetes que anaven i venien al ritme de la velocitat del tren.

 

Ets imbècil.