La teva apatia és més poderosa que la meva rebel·lió

“Em va tancar totes les portes i només em va restar la rebel·lia” (Arrels nòmades, de Pius Alibek)

El problema era saber què vol dir avui ser rebel. Quin sentit té la rebel·lia en un món que, precisament, lluita contra la rebel·lia. Vull dir, de què ens serveix rebel·lar-nos si al nostre costat, si la gent que és com nosaltres, com tu i com jo, vull dir, no es rebel·la? De què serveix la meva rebel·lió si al costat no hi ha la teva rebel·lió? I tu, quan tu et quedes aquí immòbil, sense moure un dit, a què contribueixes tu? A res? Vols dir? Doncs jo crec que no. Crec que la teva apatia i la meva rebel·lió no són equiparables, no. La teva apatia és més poderosa que la meva rebel·lió. L’apatia de la gent, de la gent com tu, és el que fa que la cosa no avanci. No. Amb això no vull dir que aquesta merda de món sigui una merda culpa teva. Només faltaria. No. Però què ens queda si renunciem a rebel·lar-nos? No, no vull més cafè. I sí, estic emprenyat. I tu també ho hauries d’estar. Per què? M’ho preguntes seriosament? Vols que t’ho digui? Molt bé. Et posaré un exemple: Quant valia aquest cafè fa 10 anys? 90 pessetes? 100 pessetes? I quant val ara? Quant? 1,25€! Saps què significa això? Que aquest putu cafè, que fa deu anys valia 90 peles, avui en val 207. Així, com ho sents. Que no, que no vull més cafè.

(demà, 19 de febrer, manifestació contra la Reforma Laboral: que la nostra rebel·lió sigui més poderosa que la nostra apatia)

El secretari d’Estat

“No, senyor secretari d’Estat, no hi havia manera de calmar aquella bona dona” (El meu segle, de Günter Grass)

El secretari d’Estat va escoltar aquella frase sense dir res. I, de sobte, sense voler-ho, van començar a passar per la seva ment imatges de la seva infantesa. Recordava aquelles fotografies de la platja en les quals la seva cara ja començava a mostrar aquella marca característica i reconeixible. El seu pòmul esquerre no enganyava. Una marca de naixement. Sempre s’havia preguntat si aquella marca seria genètica. L’intrigava saber si un fill seu o una filla seva també la durien, amb cert orgull, com ho feia ell. Mai no havia tingut l’ocasió de resoldre el dubte. La feina havia impedit que tingués una vida personal a l’ús.

– I què n’heu fet d’ella?
– Els responsables de seguretat s’han ocupat de fer-la fora. A recepció ja tenen ordres d’estar atents per si torna a presentar-se.
– Amb aquesta crisi la gent està fins i tot disposada a encolomar-te fills secrets.

El secretari d’Estat va quedar sol al seu despatx. Va obrir el calaix. Era buit.