Sifilísicament enamorada*

Ella: Mira, no sé… a mi em costen aquestes coses. No acostumo a actuar d’aquesta manera. No sóc tant… No sé… No sóc tant… I, ja sé que això et semblarà… Això potser et sembla… Això potser et sembla… aerofàgic. A mi també m’ho semblaria. Segur. Ja et dic que jo això no ho faig mai. Em tallo només de pensar-hi. I em faig enrere.

Però, avui, només veure’t allà, sol, a la barra, amb aquesta cara tant… no sé… amb aquesta cara tant… no sé.. amb aquesta cara tant… hepatocel·lular, perioral, desfibriladora… m’he enamorat de tu.

Mira, no sé… a mi em costen aquestes coses. Molt. Em sento com si estigués violant la teva intimitat. Violant la teva intimitat. I deus pensar que sóc una purulent. Sí, la típica purulent que ve a lligar en plan mosca diarreica, i que no et pots treure de sobre tota la nit. Però no sóc així de quimioteràpica i reinfecciosa, jo. No. De fet no acostumo a parlar amb persones aerofàgiques.

Vols prendre alguna cosa? No sé… en aquest local diuen que fan molt bé l’àcid acetilsalicílic. Es veu que és la seva especialitat. A mi no m’acaba de fer el pes. Em provoca… dolor muscular, mal de cap, malestar general… úlcera gastroduodenal… No, això, és broma! Però en canvi, 100 mil·ligrams de Temozolomida, sí que me’ls prendria. I ben fresquets, amb un parell de glaçons. Però tant és, la nit és llarga.

Saps què? A mi m’havien dit que aquí hi trobaria nois molt… Ja saps… Nois molt… Saps el que vull dir… Però tu ets… Tu ets… Rinorreic. Ets rinorreic, ho he vist a primera vista. Ets rinorreic, sí. I, ho sento, no he pogut evitar-ho… M’he enamorat de tu. Sifilísicament.

I quan jo m’enamoro sifilísicament… Perdo el món de vista. Encara que em mirin amb aquesta cara de colitis que poses ara mateix. Ja sé que estàs sorprès. Però l’únic pensament que tinc al cap ara mateix, de debò, l’únic pensament que tinc al cap ara mateix, és que tu i jo, sí, tu i jo, agafats de la mà, entrem junts a quiròfan i hi passem tota la nit. Una nit a cor obert. Una nit inoblidable. Encara que sigui l’última.

Ell: I va ser l’última. Quan vaig veure que agafava el bisturí per obrir-me en canal, en vaig ser conscient.

*Aquest text neix en un curs del Jordi Oriol, mestre de jugar amb les paraules.

De boques, vapors i estalactites*

Surts d’allò que en diuen boca, de la foscor a la llum, la llum cremant del dia, a aquestes hores ja cremant. En surts tu i molts com tu que, com tu, caminen com tu, amb l’intent desesperat que la seva roba, la teva també, no s’arrapi el que ja s’està arrapant a la seva pell, i a la teva. Perquè a aquestes hores la llum cremant del dia, ja crema com si no tingués en compte que, fa ben poquet, la llum cremant del dia era ben lluny de la boca per la qual tu, i molts com tu, ara surts amb els ulls tapats per vidres foscos que no acaben d’evitar que se’t facin unes arrugues estiuenques de mirada axinada i que aturen, com poden, la brisa encesa, resseca.

Imagines, penses, creus, vius que les gotes que llisquen esquena avall, lliscaran fins arribar a l’asfalt roent i allà, en la fracció més diminuta de temps que pots imaginar, les gotes que llisquen esquena avall, es convertiran en vapor, un vapor més dels milers d’esquenes que, com tu, han sortit d’allò que en diuen boca.

I vius amb temor, temor fonamentat, penses, que el quitrà fumejant es converteixi en xiclet espès, ardent, enganxat a les teves sandàlies que, aviat, penses, deixaran de ser-ho per passar a formar part del magma uniforme que veus en els cinquanta metres que separen la boca per la qual has sortit del punt que et salvarà d’aquest infern matinal.

I amb infinit pes a cada passa, amb infinites gotes a cada instant, arribes. Arribes a la salvació. La salvació d’unes portes que s’obren. La salvació d’una nova boca. La salvació d’un o dos graons. La salvació d’un bon dia. La salvació del 37.

Ets dins. De la salvació. De la. De. Les portes es tanquen.

I… De sobte.  Les paraules, pensaments, penses, perquè no parles, les paraules pesen. Les gotes ja no llisquen. No llisquen. No. Gotes. Que ja no són gotes. Llum cremant que ja no és llum cremant. Brisa que ja no és encesa. Brisa que ara és gèlida, i resseca. Gèlida com les gotes que abans lliscaven i ara formen estalactites, penses, penjant de la teva esquena i dels milers d’esquenes que, com tu, han sortit d’una boca per entrar-ne a una altra. D’un infern a un altre. Dels vapors roents a les estalactites i les estalagmites.

I tanques els ulls i penses. No penses. No.  Imagines. Quin serà l’infern que et trobaràs quan es torni a obrir la boca, la boca del 37, de la qual hauràs de sortir tu, i molts que, com tu,  fa una estona, penses, fa una estona han sortit d’una boca sense poder arribar a imaginar com seria la sortida de la boca de la qual en aquells moments estaven sortint.

 

*Dedicat a aquells que decideixen que d’un lloc a un altre pot haver-hi una diferència de temperatura molt superior al que un ésser humà pot aguantar. Especialment al xòfer del 37 que ha sortit a les 8:53 de la Plaça Espanya.

 

Breathe this air

Breathe this air

Li deien el cirurgià. Jo no el vaig conèixer.
El vaig respirar.
Es posava la bata. De la bata al batec.
Les màquines s’engegaven soles.
La gent, la gent, posava la vida a les seves mans.
Li deien el cirurgià. Disseccionava.
Els ritmes.
I els cors. Amb ell els cors revivien.
Com els martells d’un ferrer colpejant el ferro roent.
Jo no el vaig conèixer.
El vaig respirar.
La pista era una sala d’espera. Per respirar el seu aire.
DJ.
Cirurgià.
Batec.
Vida.
Cors.
Aire.

(text escrit a partir de la música proposada pel Roger Vila)

Variacions Goldberg

Voleu que us expliqui com era ella?

Baixeta, petita, amb un somriure de cabells blancs.

Blancs com els fils que feia reviure per sargir

dia sí, dia també, els retalls que esquinçaven la nostra vida.

Deia que esperava, amb paciència, la visita de la mort.

Aquella que s’havia endut, sense permís, sense avís, al seu estimat.

Que jo m’havia de morir abans que ell, deia.

I jo, de dalt, li responia sordament, no tinguis pressa, no.

Que veient-te des d’aquí, amb el somriure blanc,

Puc esperar. I esperar. I esperar.

(text escrit a partir de la música proposada per la Jou Lizarte)

Los mareados

 

Dicen que, yo no lo sé, pero dicen que,

y ya os digo, yo no lo sé,

que por las noches,

esa elegancia, ese sombrero negro y ese escote rojo,

elegancia, sombrero y escote rojo de seis décadas,

se transforma en un ciclón en un viejo antro,

solitario y de solitarios,

viejo y de viejos,

a los que la elegancia, sombrero y escote rojo de seis décadas,

regala soplos de vida inesperados.

Ya os digo.

Dicen que, yo no lo sé, pero dicen que.

 

(text escrit a partir de la música proposada per la Lara Sendim)

 

Variacions Libertango (II): no será siendo

Captura de pantalla 2015-02-02 11.05.13

 

No será siendo

De las nieblas

de las suciedades

de las melancolías

del Río de la Plata

nacen y mueren mis viajes

nacen y mueren mis sueños.

 

Mi nombre es Roberto

me llaman Beto

Mi nombre es Kauffman

me llaman el alemán

Mi nombre es Soler

me llaman el catalán.

 

Beto Kauffman Soler

el alemán, el catalán

El que nunca fue alemán

el que nunca fue catalán.

El que nunca fue.

 

Imagino

esos lugares

lugares que eran

horror de horrores

trenes, gases, muertes.

 

Imagino

esos lugares

lugares que eran

sueños sobre sueños

maletas, adioses, mares.

 

Y vivo

estas calles

calles que fueron

tango balón pasión

y hoy son bacío y dolor.

 

Y ando

Y vivo

Y muero

Buscando

Soñando

Añorando lo no vivido

Ese lugar

ese no lugar

que será sin ser

porqué no será

siendo mi viaje

que nace y muere

aquí

en las nieblas

en las suciedades

en las melancolías

del Río de la Plata.