El moment estava a punt d’arribar. Ella es va aixecar de la taula i, deixant sol a Ell, es va dirigir cap a la barra. El restaurant era ple, com cada divendres a la nit. Ella li va dir alguna cosa al cambrer. Ell, d’esquena a la barra, no veia res del que passava. El cambrer, amb complicitat, li donà a Ella una cosa. Ella va somriure i va fer que sí amb el cap. S’acostà de nou cap a la taula, amb cara d’emoció. El cambrer apagà el llum del restaurant. Totes les mirades es giraren cap a Ella i cap a l’objecte que ara estava il·luminat per una espelma. Ella deixà l’objecte que, sorpresa, tenia forma de cor, davant d’Ell. Ell immòbil. S’encengueren de nou els llums. L’espelma il·luminà un 2 ben gran. I el silenci. La gent de la resta de taules va continuar mirant, sense saber si aplaudir o no. “Si és un 2, vol dir que avui fan dos anys”, diu algú. Ella es va asseure davant d’ell amb cara d’il·lusió. Ell, en silenci, li va fer un gèlid i breu petó.
“Crec que ell volia tallar avui mateix”, va dir algú altre.
#truestory
Històries del Raspall 