Notes en un passadís

És russa. Deu tenir uns 55 anys. Va venir del seu país travessant tot el continent. En un cotxe atrotinat que, més d’una vegada, va estar a punt de deixar-los tirats al mig de les carreteres fredes del continent. De fet, encara no sap ben bé com aquella vella andròmina els va respectar tant. Podria haver estat d’una altra manera. Ella i la seva família, podrien haver acabat el seu viatge molt més aviat del que es pensaven. Però no, el cotxe, i ells a dins, van resistir. Més de 3000 kilòmetres. Ja en fa quinze anys d’això.

Es diu Irina. O Svetlana. Tot i que li hagués agradat dir-se Masha, segurament.

Toca el piano. Ja el tocava allà, al seu país. En una gran orquestra. Fins i tot havia sonat com a possible relleu d’una famosa solista el dia en què a aquesta se li va acudir la mala idea de quedar-se embarassada. Però no, ja se sap que aquestes coses no funcionen com han de funcionar. No van així. Un altre candidat amb més nom i menys talent va acabar amb qualsevol possibilitat de futur solista. La Irina, o l’Svetlana, millor Masha, s’hi va conformar. Com sempre. Les bosses que cada dia li creixen sota els ulls ja ens deixen entreveure una dona conformista.

Toca el piano. Ja el tocava allà, al seu país. En una gran orquestra. Fins i tot havia sonat com a possible relleu d’una famosa solista. Toca el piano. Al metro. En un passadís desangelat d’una desangelada línia del metro.

Cada dia recapta unes quantes monedes. Cada dia n’amaga algunes. Cada dia alimenta el seu somni. Cada dia pensa en el dia que podrà reparar el vell cotxe. Cada dia troba a faltar el seu país. Cada dia odia el passadís i les notes que deixa anar. Cada dia sap que, moneda a moneda, no hi arribarà. Cada dia li pesen més els ulls.

El dia que per primera vegada va tocar les tecles d’aquell famós piano que d’alguna manera havia marcat la història de tota la família va saber que allò li canviava la vida. Era tota una responsabilitat i un orgull que li haguessin posat aquell instrument al davant esperant que en tragués els mateixos sons que la seva família havia fet néixer durant dècades o segles. Però també era una font d’angoixa constant i creixent. Què passaria si no estava a l’alçada? Què passaria si de sobte les notes que havien fet cèlebre la seva família deixaven de sonar com les notes poloneses més famoses de la història per passar a ser unes vulgars i corrents notes de qualsevol país perdut de l’est d’Europa? Què passaria? Es preguntava per què havia d’aguantar aquella pressió aquells ulls que l’observaven aquell esguard esperançat en continuar un llinatge perversament i merescudament mitificat. Però sabia de bon principi que aquelles preguntes no tindrien resposta. Sabia que aquelles tecles havien de sonar i sonar i sonar. Però sabia també que en ella hi havia alguna cosa diferent alguna cosa que la feia especial a la resta d’éssers que formaven el seu artístic arbre genealògic. I tot i començar a fer anar els dits com la seva família desitjava i exigia tot i posar-se aparentment al servei de la voluntat de la història la seva ment anava cap a una altra banda sense aturador sense por. I va arribar el dia que ella i el piano el famós vell i històric piano van desaparèixer. A les seves terres no l’han tornat a veure ni la tornaran a veure. Ara les mirades que passen cada dia per aquell vell i desangelat passadís d’una parada de metro a milers quilòmetres d’allà ignoren que els dits que d’aquell òrgan de fireta en fan néixer notes matineres són rebesnets dels dits musicals més cèlebres i adorats de la història musical polonesa. Ella no pot amagar un somriure quan algú entredents es pregunta què diria Chopin si aixequés el cap.

Cada dia agafo el tren que surt de Sabadell Centre a les 7:12 del matí. Això vol dir que cada dia arribo, més o menys, a les 7:31 a l’estació de Sagrera Meridiana. Agafo el metro, la línia blava. Dues parades fins a Maragall. I allà, canvi de línia. Cap a la groga. El meu destí: Llucmajor. Però a Maragall hi ha un passadís, entre la blava i la groga, desangelat, mal pintat i mal il·luminat. La gent no pensa en aquest passadís. I menys a aquella hora. És el trànsit entre una línia i una altra. Tot són presses perquè a aquesta hora el rellotge corre més que a altres hores. I els éssers que per allà passen només tenen vista pels seus mòbils i pel dia que tenen pel davant. Ningú s’atura. Si algú s’atura corre el risc que el l’ésser que ve darrera seu, mirant el mòbil sense aixecar el cap, xoqui de ple contra la seva esquena.

Però hi ha un punt, un punt exacte i precís que, a mi, m’atura. Un punt que cada dia, a les 7.40 del matí deixa anar unes notes que em transporten durant uns segons pel passadís desangelat. Ningú no ho sap, només jo, però allà cada matí hi ha concerts inoblidables.

No sé si es diu Irina, Svetlana o Masha. No sé si ha nascut a Moscou, a Cracòvia, Sant Petesburg o Varsòvia. No sé si ha travessat el vell continent amb un cotxe atrotinat o si fuig de les cadenes d’una nissaga musical polonesa. El que sí sé és que si Chopin aixequés el cap, s’aturaria, miraria com toca el piano i, com jo faig cada matí, es deixaria endur passadís enllà.