Un home assegut al banc d’un parc. Al seu costat un peluix enorme.
Tinc por. Sí. Bàsicament, tinc por. Ho, ho, ho pots dir ben claret i ben alt: sóc un puto cagat. Un puto cagat de merda.
Sempre he tingut por. De, de ben petit. Era el típic imbècil que no… que no fotia res per por a cagar-la. Que no aixecava mai la mà a classe perquè sabia que la cagaria. I, i… i quan sabia la resposta del que demanava la mala puta de la profe, quan sabia la resposta… tampoc aixecava la mà. Perquè m’acollonia encertar-la. Perquè si l’encertava, pensava, si l’encertava, llavors la gent es pensaria que jo era molt intel·ligent, que jo sabria totes les respostes. Llavors em preguntarien sempre, la, la, la gent vindria a preguntar-me a mi i… ja està… bloquejat… per què collons m’havien de pressionar d’aquella manera demanant-me que els donés respostes que no tenia ni idea de quines eren? I llavors callava. Però, però hi havia una altra cosa que m’acollonia encara més: si sabia la resposta, aixecava la mà, responia, l’encertava i, després, no volia explicar coses als altres alumnes, què passaria? Doncs, doncs que pensarien que era el típic empollón de merda que mereixia passar per totes les putades hagudes i per haver. Ara li han posat nom. Bulling… Bulling…
Tot ha d’acabar en ing, ara. Footing, míting, skating… Tampoc hi anava a l’skating. Per, per por a fer el ridícul quan em fotia les hòsties. No, no, no em feien tanta por les hòsties com el rídicul de veure’m allà al mig de la pista amb aquelles botes de merda que fotien un mal de l’hòstia, espatarrat, amb els collons trencats de dolor i amb tota aquella gent mirant-me i rient. A més sempre hi ha un enano fill de puta que té deu anys menys que tu, que medeix metre vint, i que, i que, mentre tu estàs allà al terra, amb les dents clavades al gel, es descollona a la teva cara donant voltes al teu voltant. No, nxt, passo de l’skating. I passava de ser el pringat al que li robaven el bocata a l’hora del pati. Per això no aixecava la mà.
I, i, i, i saps què? Quan t’he vist venir… Fumes? No… hipocondríac no ho sóc. Eh, i podria ser-ho, no? Perquè m’hauria de fer por el dolor, la malaltia, la mort i tot això… doncs no… hipocondríac, no. A així que si fumes i tens un cigarro… digue’m imbècil o el que vulguis, però no em fa por morir de càncer ni res d’això. Si he de morir que com a mínim sigui perquè quan he volgut m’he fumat els cigarros que… en fi… se me’n va la llengua a coses que…
Mira, la, la culpa és del meu pare. De la meva mare també, però del meu pare més, saps? És allò de “nen, jo a la teva edat ja sabia comptar fins a cent”, “nen, espero que arribis on has d’arribar, perquè si no…”, “nen, a mi què m’importa la nota que treguin els altres!”. Ara fa temps que no els veig. Però és allò de “nen, nosequè… nen, si jo…”. I no et pensis que l’odio ni que li tingui rancor al meu pare, no, no, no, ni a la meva mare. En el fons… un temps em van portar al psicòleg perquè vaig decidir que no valia la pena parlar. I vaig callar uns quants dies. En realitat, t’he de dir que el primer que vaig fer va ser intentar suïcidar-me. En realitat, vaig “pensar” en suïcidar-me. Però em vaig acollonir. Perquè no sabia com es feia. I si m’equivocava? I si em tirava del tercer pis i no em moria? I com que no sabia com es feia, i m’acollonia fallar… doncs no ho vaig fer. Em fotia una por de l’hòstia la bronca que em podrien fotre per haver-ho intentat i què pensaria la gent. “Pobret, dirien… no sap ni matar-se”. I també em podia quedar paraplègic o tetraplègic o com es digui. Abans se li deia paralític. La meva àvia estava paralítica. Anava amb cadira de rodes. I no volia ser com ella. No volia que… En realitat no volia ser com ella, perquè ella em feia por. No per la cadira de rodes, ni res, no. Em feia por ella. Mai he sabut per què, perquè si algun dia se li hagués acudit fer-me alguna cosa, a mi només em calia sortir corrents o agafar-li la cadira i llençar-la per les escales o tancar-la a alguna habitació i no deixar-la sortir més. Però no ho sé… Aquella dona em fotia molta por.
Total, que vaig decidir descartar el suïcidi i vaig optar per callar. I, i, i ho vaig fer durant, durant uns dies. I em van portar al psicòleg. Em fotia moltes preguntes i jo callava. Jo, jo em mantenia en silenci. Em sentia com si estigués en guerra, els estava plantant cara. Però va arribar un dia que el psicòleg em va fer una pregunta ben senzilla: “Per què has decidit callar?”. A mi la pregunta em va sorprendre per dues coses: Una, perquè aquell psicòleg havia tardat molts dies en fer-me la pregunta que jo hagués fet primer. Però sobretot perquè en aquell moment havia oblidat completament per què havia callat. Sí… i, per tant, per tant, havia oblidat completament què era el que m’havia fet estar a punt de suïcidar-me. I està clar que, que, que si ho havia oblidat tant ràpid volia dir que era una autèntica collonada. I llavors em va agafar un atac de pànic només de pensar què hauria passat si m’arribo a suïcidar per una cosa tant banal que ni recordava. Em vaig imaginar a tothom dient “pobret, si que deuria ser infeliç per suïcidar-se per aquesta tonteria”. Em van agafar nàusees de tant ridícul que em veia, i no vaig poder evitar vomitar a sobre del psicòleg. Li vaig deixar la camisa, li vaig deixar la camisa i els pantalons fets un puto fàstic. Em va mirar d’una manera que vaig entendre a la perfecció que no em volia veure més.
Però, però vaja, que et deia que, abans, quan t’he vist venir… Quan t’he vist venir cap aquí, així, d’aquesta manera… vestit amb aquesta… vestit així… He pensat, “ja està, un altre fill de puta. Un altre fill de puta que ve a tocar-me els collons”. Perquè la vida està plena de fills de puta que toquen els collons, saps? Plena. El psicòleg, un fill de puta. El meu pare, un fill de puta. La meva mare, una filla de puta. Tu, un fill de puta. O com a mínim això és el que he pensat. Un altre fill de puta. Mira tio, com et dius?, és igual, no m’importa. Mira. En, en, en aquest parc hi ha 23 bancs. 23. El primer dia que vaig entrar a aquest parc, els vaig comptar. 23. Ni un més, ni un menys. 23. Els vaig repassar tots. Els vaig estudiar tots. I ara cada dia passo revista. A tots i cadascun dels 23 bancs. I saps què? Aquest és el meu banc. Aquest és el meu puto banc. No els altres 22, no. Aquest. El número 23. El meu. I quan t’he vist venir, i he vist que t’asseies aquí he pensat “i aquest fill de la gran puta no té un altre lloc on asseure’s?”…
I… no vull que pensis que sóc violent, ni res d’això, no. Ja t’he dit que sóc un cagat… Però… per què collons t’has hagut d’asseure al meu puto banc? No em caus malament, però per què t’has assegut aquí? Eh? Una vegada un altre com tu va intentar robar-me el banc. No parava de parlar, i volia quedar-se aquí, i deia que els bancs eren de tothom. I no ho va aconseguir, perquè, perquè, el banc número 23 és el meu banc.
Saps què passa? Si ara em trobés aquell psicòleg, si ara me’l trobés, segur que em diria que ell ja… que ell ja ho deia o que la meva família… però… què vols que et digui, sempre m’ha fet por, sempre m’heu fet por… sempre… i la culpa és del meu pare, ja t’ho he dit, i de la meva mare també. Però el psicòleg segur que volia fer creure tothom que també era culpa meva i, i, i, doncs… al final també penso que no som lliures de la por i si no som lliures de la por som esclaus de la por i jo també, clar, jo també.
I compra’t una casa, em diuen. La meva mare em deia que treballés i em comprés una casa. “Compra-te-la”, deia el meu pare. “Compra-te-la” em deia el del banc. No el d’aquest banc, aquest banc és meu, el de l’altre banc. “És una oportunitat!” em deia el banquer. I per què? Preguntava jo. Per perdre-la? “No”, em deia, “és una oportunitat que no pots deixar passar”. “Tothom té una casa”, em deia ma mare. Sí, tothom… I si no la puc pagar? “No et preocupis, et farem unes condicions favorables”, em deia el del banc. I si no la puc pagar, què diran? I si me la compro i me la roben? I si me la compro i la perdo? I si la perdo? Què passa si la perdo? Què faig sense casa si tothom té casa?
I vaig pensar… Vaig pensar… un banc no me’l robaran. Aquest banc no el perdré. No. No cauré tant baix. No. Ningú me’l robarà. I aquell tio… aquell tio que no parava de parlar, va venir i em va dir que volia asseure’s aquí. I jo li vaig dir que el 23 era el meu banc. I em deia que no, que els bancs no tenien número. Que no tenien número, deia! Mira, li vaig dir, i et dic, mira… els bancs sí que tenen número. I aquest té el número 23. I el 23 és el meu. I no me’l robareu. No. No me’l robareu… I el vaig enterrar aquí darrera. Ho vaig haver de fer. Els bancs sí que tenen número. I no et vull enterrar a tu també. Així que…
L’home mira al peluix. De la butxaca de la jaqueta en treu el que sembla el braç mutilat d’un altre peluix. Li ensenya, desafiant, al peluix que té al costat.
Què? No dius res?
Històries del Raspall 