Els dimecres sense mi

Quan li vaig dir “El Doctor Linvingstone, suposo”, el Doctor Livingstone, que ni feia pinta d’escocès, ni feia pinta d’estar perdut en una selva africana, em va mirar amb un rostre similar al que podriem denominar com a profund menyspreu. La gracieta amb què jo havia volgut trencar el gel, ni va fer gràcia, ni va trencar el gel. Amb profunda fredor, va allargar el braç i em va donar una petita ampolleta amb un líquid més aviat verdós. Abans de tancar-me la porta als nassos va deixar anar unes paraules sense dret a resposta: “L’efecte no dura més de mitja hora. És possible que comenci a sentir nàusees quan la cosa vagi tornant a la normalitat”. No vaig poder tornar a mirar-lo els ulls. La porta ja era tancada.

Amb el pot de líquid més aviat verdós, vaig tornar cap a casa. Pensatiu. Insegur. Nerviós.

La Laura i jo érem, malgrat la nostra edat, una parella que alguns amics nostres, sobretot per la seva edat, qualificaven de ‘moderna’. Estàvem més a prop de la seixantena que de la cinquantena. Els nostres fills, concebuts i nascuts amb les nostres respectives ex-parelles, ja feia temps que havien volat del niu. Malgrat que cadascú de nosaltres va mantenir el seu propi domicili, el cert és que la dinàmica i rutina diària va fer que acabessim compartint llit dia sí, dia també. Ara a casa teva, ara a casa meva. Només ens vam deixar un espai per explorar i viure la nostra llibertat: els dimecres. Els dimecres cadascú dormia a casa seva. Jo aprofitava per escriure, que és al que em dedico, mentre ella aprofitava per corregir exàmens, que és al que es dedica. I després de les feines que cadascú de nosaltres es reservava pels dimecres a la tarda, arribaven els dimecres al vespre. Jo, ho confesso, feia poca cosa. Sofà. Algun mediocre programa de televisió. Expedicions furtives a la nevera. Moments de lectura. Tot irrellevant. Ja anava una mica amb mi això. Però, i ella? Aviat em vaig començar a preguntar què devia fer ella en la meva-nostra absència programada dels dimecres. Com que la nostra confiança m’impedia demostrar desconfiança, mai no preguntava com li anaven els dimecres sense mi. Com a molt, alguna trucada aparentment distreta per comprovar que mentre jo era a casa meva immers en la meva rutina ella, alhora, estava immersa en la seva. I, tot i no rebre cap senyal que, des d’un punt de vista racional, em digués que havia d’estar alerta, la irracionalitat s’imposava. El que va començar com un pensament furtiu, va acabar sent una obsessió. Els dimecres sense ella o, millor dit, els seus dimecres sense mi, es van convertir en una tortura. Una tortura a la que vaig intentar posar-hi remei.

Després d’hores, dies, setmanes, buscant per la xarxa vaig aconseguir un contacte que em va posar en contacte amb un altre contacte de la deep web, que em va assenyalar la solució: el Doctor Livingstone.

M’ho vaig pensar uns dies i vaig decidir tirar-ho endavant. El dimecres següent, seria el dia.

Quan, després de visitar el Doctor Livingstone, vaig arribar a casa, em vaig asseure al sofà. Vaig deixar l’ampolleta de líquid més aviat verdós a la tauleta, al costat del telèfon. Vaig respirar i el vaig despenjar. Vaig marcar el número de la Laura. Hola què fas, li vaig dir després d’esperar més del normal a què despengés. Què vols que faci, corregir, em va respondre, seca. Si que has tardat a respondre, vaig dir. Estava al lavabo. Ah, pensava que corregies. Corregia i he anat un moment al lavabo. I tu què fas? Escric, li vaig dir. Què escrius avui? Què? Que què escrius? Ah, res, coses meves. Ah, molt bé, doncs segueix amb les teves coses, que ja tinc ganes que me les ensenyis. D’acord. Ens truquem a la nit? D’acord, ens truquem a la nit. Fins després. Fins després.

I la irracionalitat es va posar en marxa. Ha tardat molt en respondre. Està seca. Què feia mentre no em responia al telèfon? Per què està seca? Està sola? No, no està sola. Sí, sí. Està sola. Per què m’ha de mentir? I mentre la irracionalitat accelerava, les mans, inconscients, van agafar l’ampolleta de líquid tirant a verd, en van treure el tap i, en menys de dos segons, ja m’havia begut tot aquell líquid viscós.

Els primers efectes van començar pels peus. Després les cames, el tòrax, els braços, el pit, el coll i, finalment, el cap. Tot el meu cos, de peus a cap i de cap a peus, havia desaparegut. A tota velocitat vaig sortir de casa sense adonar-me que el mirall del rebedor, ni s’havia immutat quan hi vaig passar pel davant.

Em vaig dirigir a casa la Laura. Pels carrers, afortunadament, no hi havia massa gent. Però no vaig poder evitar xocar amb una senyora que no va poder evitar caure en un atac de pànic quan va veure que el no res l’enviava a terra amb un cop sec, mentre la resta de vianants la mirava amb una barreja de sorpresa, incredulitat i d’aquestadonaestàfatal.

Finalment em vaig trobar palplantat, invisible davant la casa de la Laura. En vaig saltar la tanca. A través del jardí vaig anar cap a la porta del darrera que sempre deixava oberta. Vaig entrar a la casa. Silenci. Silenci absolut. Normal, vaig pensar, si està corregint. Normal, vaig pensar, si està parlant a cau d’orella del seu amant. La cuina era a les fosques i buida. El passadís era a les fosques i buit. El lavabo era a les fosques i buit. Em quedava l’habitació. Pànic. Em feia pànic saber què hi passava a l’habitació. Em vaig asseure al sofà uns segons, uns minuts. La valentia mai no havia estat el meu fort. Finalment em vaig aixecar i, amb passes insegures, vaig dirigir-me cap a l’habitació al temps que una mosca quedava estabornida en xocar inesperadament contra la meva cara invisible. Merda de mosca, vaig pensar. Sota la porta de l’habitació, una llum tènue. Vaig posar l’orella contra la porta. Silenci. Uns segons més. Silenci. Finalment vaig empènyer poc a poc i amb molta cura. La porta es va anar obrint lentament, mil·limètricament. El cor em va fer un bot. L’habitació en la què esperava trobar uns amants apassionats estava buida, a la tauleta de nit el llum encès, una ampolleta buida, un llibre, però l’habitació buida. Com un marit gelós en tota regla, vaig mirar sota el llit, als armaris, per la finestra. I res. Em va venir una arcada. L’habitació, com la cuina, com el passadís, com el menjador, com el jardí, era buida. Vaig sortir de l’habitació. Em va venir una nova arcada. Vaig córrer cap a la cuina. Vaig obrir la porta que duia al jardí però no vaig poder evitar vomitar dins de casa. El mareig em va obligar a agafar-me a un dels arbres del pati. I llavors va ser quan vaig veure que la cosa tornava a la normalitat. Em vaig veure les sabates. De sobte, la vora dels pantalons. Després, els genolls. Em vaig amagar darrera l’arbre. No volia que ningú del carrer pogués veure el que estava passant. En un minut jo tornava a ser jo. Em vaig assegurar que ningú no em veiés en el moment en què saltava la tanca de la casa de la Laura i fugia carrer avall.

Vaig caminar pels carrers de la ciutat sense rumb, desconcertat, desorientat pel que acabava de viure. Em vaig asseure a un banc durant uns minuts, fins que vaig decidir tornar a casa.

Vaig entrar a l’ascensor, vaig pitjar el botó del meu pis i em vaig mirar al mirall. M’hi vaig veure, pàlid, però m’hi vaig veure. En sortir de l’ascensor vaig notar una cosa llefiscosa sota els meus peus. Acabava de trepitjar el vòmit que algú havia deixat escampat per l’ascensor i pel replà. Em vaig mirar l’escena amb incredulitat.

Vaig entrar a casa. L’ampolleta sense el líquid més aviat verdós continuava allà, al costat del telèfon. Em vaig asseure al sofà i, mentre respirava profundament, despenjava el telèfon i marcava el número de la Laura. No va tardar en respondre, amb una veu diferent a la d’abans. Hola què tal, li vaig dir. Doncs mira, no massa bé. Ah, no? No, em va respondre, no em trobo massa bé. He vomitat i tot. Ostres, jo també, vaig dir. Deu ser una passa. Sí, ho deu ser, diuen que n’hi ha una. Sí. Doncs res, a cuidar-nos. Sí, a cuidar-nos. Deu ser que això dels dimecres separats no ens prova. Deu ser això.