“Els ulls escrutaven en la foscor. Un raig de llum s’allargava fins al llit, il·luminant un tros de cama” (Gabriela, clau i canyella, de Jorge Amado).
Va aturar-se. El cor glaçat. La cama immòbil. La llum, tènue i polsosa, li donava a la cama un to groguenc. Si alguna vegada li havia passat pel cap quin color tenia la mort, ja en tenia la resposta. El color d’aquella cama era, de ben segur, el color de la mort.
S’hi va acostar, poc a poc. El cor accelerat. Va començar a sentir el seu propi pols. Cada cop més fort, cada cop més ràpid. El so dels timbals que venia de l’exterior, es començava a barrejar amb el seu propi so interior. No podia entendre com a fora hi havia aquella estranya festa i, en canvi, a dintre, davant dels seus ulls encara no acostumats a la foscor, s’hi olorava la tragèdia. Lentament, la cama groguenca es feia més gran. Ara ja arribava fins al genoll. Un genoll de vell, va pensar. De mort, segur. Se li va eriçar la pell. Va fer-se enrere. Una glaçada interna l’empenyia a marxar. Va deixar la porta entreoberta.
A fora, la calor enganxosa es barrejava amb els timbals eixordidors. Les seves cames es van barrejar amb les de la desfilada. I van començar a fugir sense rumb. El genoll de vell, de mort, es va moure. Lentament es va aixecar. Va veure, a través de la finestra, la desfilada anual. Va dirigir-se a la cuina per fer-se el cafè de cada dia. Un nou dia, va pensar. Espero que, aquest sí, sigui el darrer.