Un petó que mai no t’han negat

Sona la música, els dits comencen a escriure. S’acaba la música, els dits s’aturen. Escriptura automàtica.

Deixa sonar la música durant 30 segons, i llegeix…

El preu d’un petó que has sommiat. El preu. Sommiat. Si mai te l’han negat.

I sonen les campanes, són campanes? Les campanes de la pau.

I et preguntes, et preguntes, una pau que un sempre ha guanyat, quina pau és? Quina? És.

La guerra comença

Tambors de pau recorren el teu cos. Entren pels peus. Pugen per les cames. S’endinsen en tu. Entren. Entren. I et transformen. Voles sense mirar. No tens xarxa. El preu d’un petó és aquest. El preu de la pau és aquest. També.

Risc.

No tenir xarxa.

Caure.

I tornar a caure.

Silenci

I els tambors que ressonen, però només tu els sents. Perquè només són teus. I meus.

Els nostres tambors són els que posen el preu als nostres petons i a les nostres paus. Les nostres guerres. Ressonen.

Infinites.

I només nosaltres les sentim.

Només tu.

Només jo.

I ara… Ara… Ara…

La guerra acaba

Un petó que mai no t’han negat.

Una pau on sempre un ha guanyat.

Una. Pau. Un. Petó.

La luz de la mañana, i les lletres. Ballen.

Deixa sonar la música. I deixa que els ulls llegeixin…

Agafa el diari. Llegeix en veu alta. S’aixeca en veu baixa.
Ens mira. Mira per la finestra. Somriu.
Les tasses de cafè. De cafè amb llet. Somriuen.
Cau. Alguna fulla dels arbres cau. Del carrer.
Torna a somriure. La cantonada. Mira la cantonada.
I apareix. A ritme acompassat. Ella.
També el mira. Des de l’altra banda. De la finestra.
Inicien un ball.
Les lletres del diari volen.
S’escampen.
Ballen.
S’allunyen.
I la música els uneix. A ell. A ella.
A les lletres.
Porque bailando hasta el espíritu santo se pone blando.