TMB, Transports Metropolitans de Barcelona, ha convocat un concurs de relats curts. Jo vaig decidir presentar un text que ja tenia escrit i que, potser, algú ja havia llegit prèviament en aquest mateix blog. De fet no es tracta ben bé del mateix text. L’he hagut de reduir perquè excedia els caràcters que demanaven.
Un dia després de presentar-lo. TMB m’envia un mail amb el títol “El teu relat no ha estat publicat”. M’expliquen la causa: “Et recomanem que modifiquis el teu relat, ja que el seu contingut incompleix aquesta clàusula recollida a les bases legals del concurs: “No poden vulnerar o danyar la sensibilitat de les persones o incitar a conductes de caràcter violent, sexual, discriminatori, antireligiós, contràries als usos socials, ni utilitzar un llenguatge groller o inapropiat”.”
Reconec que vaig haver de llegir el mail un parell o tres de vegades. O més. Perquè té tela: incitar a conductes de caràcter violent, sexual, discriminatori, antireligiós, contràries als usos socials, utilitzar llenguatge groller, inapropiat…
He de dir que sóc innocent de mena i pensava que quan TMB parlava de coses que incitaven a la violència, danyaven la sensibilitat de les persones o que eren discriminatòries, es referia a la seva política de preus que em fa pagar més de 20€ per una T-10 de dues zones o gairebé 30, per una de 3. Però no, es referia al meu text i, suposo que, concretament a aquestes paraules: cagun la puta, joder, puto, cony, hòstia, merda i imbècil.
Com que, evidentment, en una cosa així, jo perdo l’objectivitat, us deixo aquí el perillós text que vaig enviar. I valoreu.
Busca’m
A aquella hora el metro anava gairebé buit. Un matrimoni assegut en silenci a una banda del vagó. Ni es miraven, ni parlaven. L’home llegia el diari. La dona mirava per la finestra. Més enllà, un noi, d’uns quinze anys, no aixecava el cap del seu telefon mòbil. I, per últim, Ell. Un jove que devia estar sobre la trentena. Llegia un llibre que, aparentment, el tenia absort. Estava assegut, tot sol, a la punta del vagó.
El tren es va aturar. Es van obrir les portes. Ningú no es va moure. Va començar a sonar el xiulet que anunciava que les portes es tancarien imminentment. I va ser llavors quan Ella va aparèixer trencant la immobilitat del vagó. Es va mantenir dreta durant uns segons intentant recuperar l’equilibri perdut per la cursa que acabava de fer i pels primers moviments del tren. Es va agafar a una de les barres del vagó, i va mirar a dreta i esquerra. Va començar a caminar, dirigint-se cap a la zona on Ell estava assegut. Es va aturar i es va asseure al costat d’Ell que, instintivament, va fer un lleuger moviment d’aparent incomoditat.
Cagun la puta… Serà que no hi ha llocs per seure…. Buf, a sobre fa olor de perfum. Joder a mi aquesta pudor em mareja. A veure si baixa ràpid. Perquè em queden… Joder, set parades?
Del telèlfon mòbil del noi que hi havia més enllà, va començar a sonar a tot drap una espècie de música desagradable. El noi es movia rítmicament. El matrimoni el va mirar amb cara de pocs amics. La dona li va dir alguna cosa al marit.
El que faltava, un garrulo amb el puto mòbil i el puto reggaeton. I aquesta? Què li passa a aquesta?
Ella estava mirant de reüll el llibre que llegia Ell.
Què mira aquesta?
Ell va fer un moviment dificultant que ella pogués llegir el llibre, però Ella no es va inmutar. Mirava descaradament el llibre d’Ell. El tren es va aturar de nou. Es van obrir les portes. El jove i el seu reguetón van sortir del metro. El matrimoni va tornar a dir-se alguna cosa en veu baixa. Mentre Ella continuava amb la mirada fixa al llibre d’Ell.
Serà possible! De què cony va aquesta tia? Què faig? A aquesta tia li dic alguna cosa. No em deixa ni llegir, el tren buit i s’ha d’asseure al meu costat, i a sobre fotre la cara al meu llibre, que no, tia, que no… Compra’t un llibre!
Ell va aixecar la mirada fins arribar a la mirada d’Ella. Es van quedar mirant en silenci.
Hòstia, què bona que està la tia. Jod… Cagunla… És que… I… merdamerdamerda… Merda em crema la cara ara. Ets imbècil… Ara em crema la cara…
Ell va abaixar la cara ràpidament i va tornar a fixar la mirada en el llibre, però amb un lleuger tremolor de mans.
Ets imbècil.
Ella va treure de la bossa un bolígraf i un paper i en va apuntar alguna cosa.
Ets imbècil.
Va guardar el bolígraf i va mirar cap a la portadel tren. Va plegar el paper. Es va aixecar i va deixar el paper al seient, ben a prop d’ell, i se’n va anar cap a la porta del tren. El matrimoni també es va aixecar. El metro es va aturar. El matrimoni va baixar. Ella, també, sense mirar en cap moment a Ell. Ell, quan el tren va començar a moure’s, va aixecar el cap. Va mirar cap a fora. Després cap al paper. El va agafar. I el va llegir.
No vaig entendre el final d’aquest llibre. Busca’m.
Va tornar a mirar per la finestra però ja es veien només les llumetes que anaven i venien al ritme de la velocitat del tren.
Ets imbècil.
Històries del Raspall 