La teva apatia és més poderosa que la meva rebel·lió

“Em va tancar totes les portes i només em va restar la rebel·lia” (Arrels nòmades, de Pius Alibek)

El problema era saber què vol dir avui ser rebel. Quin sentit té la rebel·lia en un món que, precisament, lluita contra la rebel·lia. Vull dir, de què ens serveix rebel·lar-nos si al nostre costat, si la gent que és com nosaltres, com tu i com jo, vull dir, no es rebel·la? De què serveix la meva rebel·lió si al costat no hi ha la teva rebel·lió? I tu, quan tu et quedes aquí immòbil, sense moure un dit, a què contribueixes tu? A res? Vols dir? Doncs jo crec que no. Crec que la teva apatia i la meva rebel·lió no són equiparables, no. La teva apatia és més poderosa que la meva rebel·lió. L’apatia de la gent, de la gent com tu, és el que fa que la cosa no avanci. No. Amb això no vull dir que aquesta merda de món sigui una merda culpa teva. Només faltaria. No. Però què ens queda si renunciem a rebel·lar-nos? No, no vull més cafè. I sí, estic emprenyat. I tu també ho hauries d’estar. Per què? M’ho preguntes seriosament? Vols que t’ho digui? Molt bé. Et posaré un exemple: Quant valia aquest cafè fa 10 anys? 90 pessetes? 100 pessetes? I quant val ara? Quant? 1,25€! Saps què significa això? Que aquest putu cafè, que fa deu anys valia 90 peles, avui en val 207. Així, com ho sents. Que no, que no vull més cafè.

(demà, 19 de febrer, manifestació contra la Reforma Laboral: que la nostra rebel·lió sigui més poderosa que la nostra apatia)

La jove víctima

“Al compartiment una senyora de pèl roig conversava quietament amb un capellà jove” (Irlanda, ¿què en fas, dels teus fills? de Heinrich Böll)

Li somreia amb una calma molt familiar. Seductora, diria jo.  El seu to de veu, que m’impedia, òbviament, entendre res del que deia la dona, obligava el jove capellà a acostar-se-li per poder seguir-li la conversa. A cada centímetre que avançava la cara del capellà, augmentava la malícia del somriure de la dona. Ell, en canvi, semblava cada cop més nerviós. Em va mirar de reüll i, durant unes mil·lèsimes de segon, les nostres mirades es van creuar. Tots dos les vam apartar ràpidament. El capellà, a més, va aprofitar per distanciar-se una mica de la dona pèl roja.

El tren continuava la seva marxa. I els nostres cossos mimetitzaven el seu moviment. Ella ho aprofitava per intimidar més, si això era possible, a la seva jove víctima. La dona em va dedicar un somriure i, ho confesso, per uns moments em vaig fondre als seus peus. Em va picar l’ullet quan va veure la meva reacció. Però el seu objectiu no era jo, per descomptat. Un moviment brusc del tren, i la seva mà ja tocava la jove sotana.

De sobte, la foscor. Un túnel. Algun soroll. Algun moviment.

I, de sobte, de nou la llum.

I una marca de pinta-llavis. I un botó de camisa obert. I el jove capellà mirant per la finestra.