Imbècils

Imatge de Neil LaBute

(Aquest escrit és un exercici realitzat en el curs “Aprendre dels millors”, impartit per l’Esteve Soler a l’Obrador de la Sala Beckett. Es tracta de fer un monòleg imitant l’estil dramatúrgic de Neil LaBute. M’hi he acostat? Qui sap?)

Algun dia ho entendràs. Tenim molt camí per davant, i veuràs que sí. Ja sé que ara deus pensar que… deus pensar que tot això és una mica estrany, però algun dia ho entendràs. Espero que tot això no et faci massa mal. He intentat que no te’n fes. Però és el primer cop i, no sé, aquestes cordes… A més, ja saps que algunes vegades la cosa se me’n va de les mans.

Pausa

Recordes aquell dia que em vaig carregar la tanca dels veïns? Ella encara diu que el que va passar aquell dia va ser culpa meva, però tu saps que no és veritat, oi? Ella sempre ho redueix a… Et fa mal? Escolta, deixa’m veure això… Jo crec que no t’ha de fer mal, està tot prou ben… No t’ho he posat massa fort… Què et deia? Sí… Tot ho redueix, saps? Ella tot ho redueix a això. Cosa que passa, me la carrega. I quan va aparèixer aquell imbècil, també era culpa meva? També era culpa meva? I no et pensis, no. No creguis que no ho he pensat cops i més cops. No saps quantes nits he estat sense dormir pensant en això.

Pausa

T’has fixat que la carretera està buida? I fa només cinc minuts tot eren embussos. L’hora d’entrada a l’escola és terrible. Però ara tenim camí lliure. Sí… És sang això? Oh! Perdona’m, petita! Ara, ara t’ho arreglo. Ara t’ho afluixo. Ja està. Perdona’m. Un dia sabràs entendre’m. Potser… Potser això és el que hauria d’haver fet fa temps… Vull dir que potser, no amb tu, clar, però potser si ho hagués fet abans, ara les coses serien diferents. Aquell imbècil… Aquell imbècil que va aparèixer de no sé on, de les clavegueres, segur, aquell imbècil va aparèixer i ho va enviar tot a la merda. La tanca dels veïns estava malament, i tu ho saps. Jo només vaig intentar arreglar-la. I, clar, al mig del merder aquell, amb la tanca gairebé damunt meu, em diu allò de l’imbècil aquell i no vaig poder… En fi, tu hi eres aquell dia, tu ho vas veure. No ho vaig poder evitar. No ho vaig poder evitar, i tu ho saps. Tu saps que jo no… Aquestes coses jo no… Ja em coneixes, em coneixes perfectament. Saps que jo una cosa així no… I ella també ho sap. Però aquell dia…

Som

I tot comença un dia que no sé dir ni quin era ni com era. El situo, vagament, cap a un mes determinat. Però vagament. Una minipantalla, un miniteclat, un joc. I, mira, l’atzar. Un atzar que et pot canviar de dalt a baix. I ho fa. Tot és diferent. Des de llavors. De dalt a baix.

Parlem. De papallones. Romàntic? Sí, suposo. Ho necessitem. Portem temps sense romanticisme, crec. Parlem. De la vida, també. Crec que també, l’una i l’altre, portem temps sense parlar-ne. Parlem. De la por. Uf, la por. Ens fa por la por que tenim al davant. Dels canvis. També. Ens fan més por que la por, gairebé. De la vida, això ja ho havia dit, cert, però en parlem més. Del passat. Dolorós. Del futur, incert.

I busquem el contacte. El trobem, poc. I ens imaginem. I ens somiem. I ens plorem. I ens despullem, metafòricament. I ens mirem, sense ser-hi. I ens esgotem. I revivim.

Som clandestins, però som. I això és el que ens manté.