Ella (III)

 

Escena 3: Posant l’ull i la bala.

L’Home i el Soldat. Espai indefinit. Dóna sensació de buidor. De fredor. Un temps abans, indeterminat.

–      L’agafes.

–      Com?

–      Així.

–      Així?

–      Sí… No. Una mica més…

–      Així?

–      No, no. Una mica més… Així. Així. Sí. Com ho veus?

–      Pesa.

–      Pesa?

–      Sí, pesa.

–      Va, no em siguis marica. I no parlis massa alt.

–      Sí, perdona.

–      Tu no ets…

–      No, no ho sóc.

–      I llavors? Què hi fas…

–      No preguntis.

–      Només…

–      No preguntis.

–      D’acord. Torna’l a agafar. I mira.

–      Per on?

–      Per aquí. Hòstia, serà més difícil del que pensava…

–      No, no. No pateixis. Això ho solucionem ràpid.

–      No ho veig tant clar. El tens ben agafat?

–      Sí.

–      Mires?

–      Per aquí.

–      Sí. Per aquí. Què veus?

–      Res.

–      Res?

–      Res.

–      Res de res?

–      Un camí.

–      Doncs llavors per què dius que no veus res?

–      Veig un camí. Només un camí. I no hi ha ningú al camí. Què vols que vegi? Un puto camí.

–      Doncs si veus un camí, veus un camí. No diguis que no veus res!

–      D’acord. Veig un camí.

–      I què hi ha al camí?

–      Res. És un camí de sorra. Alguns arbustos i ja està.

–      Doncs a esperar.

–      A esperar.

–      Sí. Paciència.

–      I si no en tinc?

–      Si no en tens, ja pots marxar.

Pausa

–      De vegades són hores. I de sobte… una desfilada. Van desfilant. Els veus venir, poc a poc, amb aquell glamour que els dóna no haver menjat res en dos o tres dies i portar quilòmetres i quilòmetres a les cames. I van passant. Jo crec que no saben ni on van. Van caminant mirant al terra. Algun cop s’aturen. I després continuen. I no parlen entre ells. Caminen. Semblen fantasmes, t’ho juro. Escombraria, pura escombraria. En veus un i penses “Aquest? Aquest val 50 punts!”. Però llavors veus que darrera seu en ve una amb un nen a l’esquena. Puntuació doble! O triple! L’agafes. T’ajups. Mires. Has de decidir: mare o nen? Decideixes. Mires bé. I… Pum! I el nen desapareix. I… Pum! La mare també. I els altres corren com rates i s’amaguen on poden. Si volguessis els enganxaries a tots, però ja són objectius massa fàcils… I llavors t’estires, encens una cigarreta i fas figures amb el fum. I a esperar un altre cop. I penses en la tia que et vas follar la nit anterior. I en la que et follaràs aquesta nit.

Silenci

–      Saps què és el que funciona molt bé? La música. Jo em poso auriculars i escolto música. M’inspira la música. I em relaxa. A més, si escolto música no sento els crits de la gent. Són insuportables. Patètics. Molt patètics…

Comença a sonar el Preludi del primer acte de Parsifal de Wagner.

–      Tanca els ulls. I escolta.

Tanquen els ulls. Èxtasi. Potser algunes imatges reflectides a la paret.

–      Sublim. És impossible escoltar això i no sentir-se General del món. Sentir-se per sobre de tota la multitud. Sentir-se General. I un bon General es manté alerta. Sempre. A totes hores. Coneix l’enemic i el no enemic. Amb prudència, amb paciència, amb previsió.

–      Hi ha moviment.

–      On?

–      Al camí. Allà. Lluny.

–      Agafa-la. I mira. Què veus?

Silenci

–      Què veus?

–      Un grup de gent. Deu o dotze. Quinze potser.

–      Com són?

–      Van mal vestits. Semblen cansats. Semblen cadàvers.

–      Una desfilada!

–      De cadàvers.

–      Doncs ja saps.

–      De cadàvers…

–      Sí, de cadàvers.

–      I doncs? Apuntes?

Silenci

–      Apuntes?

Silenci.

–      Apuntes?

Dispara.

–      L’has encertat?

–      Hi ha molta sang. Ja no té cap.

–      Bingo! Això crea addicció, nano!

–      Ja no té cap. Era un cadàver i ja no té cap.

Notes sobre “Ella”

La gent que seguiu aquest blog (sí, potser sóc innocent, però confio que algú el visiti de tant en tant) sabreu que la setmana passada vaig començar a escriure un text que, de moment, es diu “Ella”.

I dic “de moment”, perquè, la veritat és que encara no sé cap on va aquest text. Igual que no tenia pensat un principi, no tinc pensat un final. Vaig escena a escena. Ja sé que no és la manera ideal d’escriure. Ja sé que això pot portar a què, de sobte, en algun moment, no sàpiga cap on fer anar la història. Jo sempre dic que per escriure un text hi ha dues coses bàsiques que has de tenir clares des del principi: 1- Com comença la història. 2- Com acaba. Després el procés d’escriptura (i, sobretot, de reescriptura) et pot portar a variar el final o, fins i tot, el principi. Però ja veieu que, en aquest cas, jo sóc el que incompleixo les dues normes que considero bàsiques. Ja veurem amb quin resultat.

Tampoc tinc pensat el per què, a mesura que vaig escrivint, ho vaig publicant. És el primer cop que faig una cosa així: escriure un text que fa pinta de ser llarg i compartir-lo amb tothom gairebé a temps real (Per cert, estic obert a suggeriments. Prometo compensar d’alguna manera les aportacions que em feu, si me’n feu, quan el text es converteixi en un bombazo comercial…).

També us volia dir que, a mesura que vaig escrivint (suposo que avui mateix penjaré l’escena 3), vaig fent petits canvis a coses escrites anteriorment. Així, per exemple, ja hi ha algun detall canviat en les dues escenes publicades fins ara. Petits però importants canvis. Per exemple, el canvi de gènere d’un dels personatges o el canvi de context on passa part de l’acció.

Per facilitar una mica la cosa, us dic els personatges que, de moment, apareixen (o apareixeran) a l’obra:

Dona d’uns 45 anys.

Home d’uns 45 anys.

Noia d’uns 25 anys.

Ella d’uns 25 anys.

Soldat d’edat indefinida.