La gent que seguiu aquest blog (sí, potser sóc innocent, però confio que algú el visiti de tant en tant) sabreu que la setmana passada vaig començar a escriure un text que, de moment, es diu “Ella”.
I dic “de moment”, perquè, la veritat és que encara no sé cap on va aquest text. Igual que no tenia pensat un principi, no tinc pensat un final. Vaig escena a escena. Ja sé que no és la manera ideal d’escriure. Ja sé que això pot portar a què, de sobte, en algun moment, no sàpiga cap on fer anar la història. Jo sempre dic que per escriure un text hi ha dues coses bàsiques que has de tenir clares des del principi: 1- Com comença la història. 2- Com acaba. Després el procés d’escriptura (i, sobretot, de reescriptura) et pot portar a variar el final o, fins i tot, el principi. Però ja veieu que, en aquest cas, jo sóc el que incompleixo les dues normes que considero bàsiques. Ja veurem amb quin resultat.
Tampoc tinc pensat el per què, a mesura que vaig escrivint, ho vaig publicant. És el primer cop que faig una cosa així: escriure un text que fa pinta de ser llarg i compartir-lo amb tothom gairebé a temps real (Per cert, estic obert a suggeriments. Prometo compensar d’alguna manera les aportacions que em feu, si me’n feu, quan el text es converteixi en un bombazo comercial…).
També us volia dir que, a mesura que vaig escrivint (suposo que avui mateix penjaré l’escena 3), vaig fent petits canvis a coses escrites anteriorment. Així, per exemple, ja hi ha algun detall canviat en les dues escenes publicades fins ara. Petits però importants canvis. Per exemple, el canvi de gènere d’un dels personatges o el canvi de context on passa part de l’acció.
Per facilitar una mica la cosa, us dic els personatges que, de moment, apareixen (o apareixeran) a l’obra:
Dona d’uns 45 anys.
Home d’uns 45 anys.
Noia d’uns 25 anys.
Ella d’uns 25 anys.
Soldat d’edat indefinida.
Històries del Raspall 